Qui és el Miquel Àngel

Nascut a la Cava-Deltebre, l’any 1966.

Clarinetista format a Catalunya (Antoni Sebastià, Juli Panyella, Conservatori Municipal Barcelona) i a Alemanya (Wolfgang Meyer, Hochschule für Musik Karlsruhe); estudis d’Història a la Universitat de Barcelona.

Actiu com a músic freelance, ha actuat a Europa, Corea i Israel; darrerament ha actuat a Islàndia.

Solista amb les orquestres de Cambra del Conservatori Moscou, Leos Janacek Ostrava, Cambra Brno, Zlin, Cambra Catalana, Cambra Vila-Seca, Polnische Kammerphilarmonie. Música de cambra amb els quartets Moyzes, Venus Kapralova, Dafna (Filharmònica Israel), Sariel Maler, Tri@ngle (Oriol Aymat, Dani Espasa).

Ha col·laborat amb compositors com Antoni Sebastià, Llorenç Barber, Carles Santos, Carles Andreu, Carles Robert, Ramon Humet, Joan Saura, Markus Hechtle, Changwon Park, Imho Park. Realitza música per a poesia, vídeo, dansa i teatre: Carles Hac Mor, Ester Xargay, David Ymbernon, Anne Dennis, Rubirola-Montseny… i tallers de creació sonora en escoles i instituts de Catalunya.

Ha estat professor de clarinet i música de cambra en escoles de música alemanyes i en els conservatoris de Vilanova i la Geltrú, Vila-seca i Cambrils.

Ha publicat els llibres Lo clarinet és l’aixada (Cafè Central/Emboscall) i Música és enxampar mosques (Arola).

Des de l’any 2005, coordina el festival d’arts experimentals Bouesia.

Han dit sobre ell…

. J. Martí Font, “Lo clarinet és l’aixada”, Prendre la paraula, 1 d’agost de 2007.

. Carles Hac Mor, “Música i ésser”.

. Ferran Sáez Mateu, “Bufar i fer idees”, Avui, 13 d’octubre del 2007:

“Agradable trobada amb el clarinetista Miquel Àngel Marín. Ens vam conèixer fa quatre o cinc anys en circumstàncies anòmales: jo era a l’escenari tocant el violoncel i ell estava entre el públic. Afortunadament per al món, per a l’ordre sonor del cosmos, això passa poques vegades. Miquel Àngel Marín em va regalar un llibre que acaba de publicar: Lo clarinet és l’aixada (dietari de músic, 1994-1997), amb un dens i magnífic pròleg de Carles Hac Mor. Està editat per Cafè Central / L’emboscall en un format insòlitament petit: genera ganes de tocar-lo, i això és un bon senyal (dit sigui molt de passada, crec que els editors actuals han deixat de banda el component tàctil dels llibres, que és fonamental).

La veritable sorpresa arriba amb el contingut. Jo m’esperava el que diu el subtítol -“un dietari de músic”- però aquest llibret és molt més que això. En primer lloc, mostra que Marín, a més d’un bon músic, és un escriptor excel·lent. Domina el llenguatge aforístic amb una fluïdesa poc habitual. En segon lloc, sap transmetre al lector el vertigen de l’intèrpret davant d’un instrument que, d’una banda, és una prolongació del seu cos, però també constitueix una pròtesi estranya: una adherència física impossible, gairebé antinatural.

Llegint el text de Miquel Àngel Marín, un constata que la interpretació musical és una complexa conjunció de tensió mental i de distensió corporal; d’aproximació extrema a una idea musical i, alhora, d’allunyament extrem de la seva mera representació visual (la partitura); de l’evanescència del so i del caràcter obstinadament material de l’instrument que el fa existir. Plaer i dolor: música.”

. Víctor Obiols, “El parlar que vola”, Ara, 28 de desembre de 2012.